SÓC COM MENJO

He sentit moltes vegades: "ets el que menges". Hi estic d'acord, però només em dóna informació parcial del que representa menjar. Veig al meu voltant molta preocupació en QUÈ menjo, la gent em pregunta sovint sobre si fan bé en menjar una cosa o una altra, m'expliquen sobre algun producte de propietats meravelloses que consideren que he de coneixer. Gràcies per fer-me arribar tanta informació... però a part de ser el que menjo, he de recordar que sóc COM menjo.

Paissatge de Carl Warner, amb el menjar podem construir la nostra realitat

Fes un exercici, pensa en un moment quotidià en el que estàs menjant i repon aquestes preguntes, si pots pren-te prou temps per contestar-les amb el màxim de detall possible:

- On estàs menjant, com és l'entorn?
- Com estàs assegut? On tens posada la teva atenció?
- Com mastegues? com empasses?
- Et cau bé a l'estómac el que menges? et quedes amb gana? t'atipes ràpid? menges en excès?
- Com és la digestió? Què sents?
- Com evacues?

Segurament cada menjada del dia és diferent i pots fer l'exercici per cadascuna d'elles, pot ser que ja estiguis adonant-te que la manera com menges, i tot el procés posterior, és un reflexe de la teva vida, del ritme que portes, del moment que estàs vivint. Potser vols canviar alguna cosa al respecte, adonar-te'n és el primer pas cap al canvi.

Hi ha moltes maneres d'iniciar i afrontar els canvis. Una d'elles és a través de l'alimentació. Fer petites modificacions en COM menjo, pot ser l'inici d'un canvi més profund.

Una manera de començar, és que, de les preguntes anteriors, en triis una, la que triis és la que necessites canviar per millorar, però procura que només sigui una, per començar. Busca el paral·lelisme en la teva vida, per exemple: "mastego molt ràpid igual que amb la feina/familia/amics, que m'empasso tot el que em posen davant sense assaborir-ho", "no digereixo bé els aliments, igual que amb les notícies que estic rebent de la meva familia, no les assimilo, no puc". A vegades no resulta tan evident el paral·lelisme, ja que nosaltres mateixos ens creem realitats inventades per amagar problemes més profunds, en aquest cas, no et preocupis, centra la teva atenció en el procés fisiològic (mastegar, empassar, digerir....) i ves buscant maneres senzilles de millorar-ho, per exemple: "me n'he adonat que no digereixo bé cert aliment o cuinat d'una determinada manera, doncs durant un temps no el menjaré o el cuinaré d'una altra manera".

A mesura que observis el procés i introdueixis el canvi en la manera com menges, es molt possible, que, si ho permets, això passi a altres aspectes de la teva vida.

Els canvis, poden ser duradors o no, depèn de mi i del moment. Evidentment els casos que són greus i, sobretot, si impliquen risc per a la vida, han de ser acompanyats per un bon metge.

Un professor de bioquímica de la Universitat, Javier Casado, va dir en una classe una frase que m'ha acompanyat des de llavors: "El equilibrio químico es la muerte". Mentre hi ha vida, hi ha desequilibri, el desequilibri no és més que el canvi, la regulació dels procesos, la causa/efecte, el motor que mou els organismes. Són els desequilibris químics els que provoquen la reacció següent.

Si tens dubtes o vols comentar alguna cosa ho pots fer deixant un comentari més avall, o em pots escriure personalment omplint el formulari a la dreta de la pàgina.

SANT JORDI 2015 - UNA NOVA LLEGENDA

Hi havia una vegada, en un País molt proper, tan proper que va ser aquí mateix, un Drac que jugava feliç pel bosc, li havien parlat d'un castell i els seus vilatans, que cada any per les festes, organitzaven una festa amb espectacles i jocs per a tothom i ell no s'ho volia perdre. mentre jugava amb els esquirols i les orenetes, anava fent camí.

En el poble que hi ha aquí al costat del castell, els preparatius fan bullir la plaça, la gent va amunt i avall traginant coses, els nens juguen i els músics assagen omplint l'aire de melodies que fan ballar als més animats. Es prepara una gran festassa i tothom hi vol participar!!

La Princesa, com que ja és primavera té molta feina, cuida els rosers de tot el poble, que no se'ls mengi cap insecte, que tinguin prou aigua i bona terra, a l'hivern els va podar i ara s'han omplert de fulles i flors, són tan bonics!! I a tothom recorden coses diferents, però totes són histories amoroses, ja que tenim la tradició de plantar un roser cada cop que algú viu una experiència tan bonica i plena de joia, que vol recordar i compartir amb tot el poble, i la Princesa, que és una amant de les roses, va decidir que ella personalment se n'ocuparia. A vegades algun roser s'asseca i mor i això també es motiu d'alegria, perquè les despulles es barregen amb l'adob que alimentarà als rosers vius, de manera que les històries es mantenen a través de les roses que floreixen cada primavera, queda lloc per nous rosers i les varietats de roses canvien. El jardí mai és el mateix.

El Drac, que havia sentit a parlar de l'espectacular jardí de roses, es deixava guiar pel seu olfacte per arribar a la Vila i jugant a fet i amagar amb una serp, va arribar als matolls que hi ha just al costat de l'entrada principal de la Vila. Avui no hi ha vigilants, perquè estem en temps de pau i ningú vol quedar-se a la porta, hem penjat un cartell que diu "Benvinguts a la Festa" i hem deixat la porta oberta.

- Ara sí que sento l'olor de roses ben a prop! És aquesta Vila, segur, com que les festes són demà, avui aprofitaré per voltar entre les roses i escoltar les històries que els seus habitants em vulguin explicar - va dir-se el Drac - gràcies per jugar amb mi Serp, fins un altre dia.

La Serp va somriure i silenciosament es va tornar a amaga entre els matolls i va tornar al bosc, ella sempre juga a fet i amagar amb qui vulgui jugar amb ella, però primer l'has de trobar tu!

El Drac va passar la porta i entre la gent es va deixar portar per la dolça flaire, ningú semblava veure'l, ell tampoc els volia distreure del seu feinejar i discretament va anar fent camí.

-Oh!! És incús més gran i bonic del que em pensava!! - va cridar d'emoció.
Per un moment només va mirar al seu voltant hipnotitzat per tants colors, formes i mides, olors i brunzits d'abelles i altres insectes que, com els vilatans per la plaça, feinejaven entre les flors.

Una abella molt eixerida se li va acostar.

- Hola Drac, sembles impressionat, m'has cridat l'atenció amb el teu crit i si vols et puc puc explicar algunes histories del jardí.

- Coneixes les histories d'aquestes roses?

- Nosaltres les coneixem totes, les mateixes flors ens les expliquen cada primavera, quan ens donen les gràcies per portar el pol·len amunt i avall, això fa la feina molt distreta, les abelles som unes grans escoltadores i ho expliquem a qui vulgui escoltar.

- Qué bé, jo en tinc moltes ganes smile emoticon coneixes la història d'aquest roser de roses taronges? És curiós que creixen les flors en grup i tot i que no són molt grans per separat, fan poms molt bonics i vistosos.

- I tant, és una història molt emotiva! Tot va começar....

Deixem al Drac i l'Abella, es passaran així hores, li explicarà la teva història i la meva, aquelles vivències amoroses que ens van portar a voler plantar el roser, te'n recordes? Jo a vegades me n'oblido i he de passejar una estona pel jardí per fer memòria.

Estic esperant la Princesa, hem quedat per assajar el ball de demà a la plaça, ens agrada molt ballar i sempre trovem una excusa per fer-ho, ja sigui que hem d'assajar, que hi ha una festa o que ens passa pel cap una melodia que ens ve de gust ballar-la. Hem ballat gairebé a tot arreu, a la plaça, es clar, al jardí entre les roses, pel passadís, damunt el llit, al voltant de la taula....

Ara que hi penso, no m'he presentat, oi? Amb l'emoció per explicar-vos el que està passant avui pel poble me n'he descuidat, em dic Sant Jordi, sóc un cavaller de la pau, i estic casat amb la Princesa. Com us podeu imaginar, ens vam coneixer ballant fa uns anys en aquesta mateixa festa, la Princesa portava un pom de roses en un cistell i les regalava als amics, crec que en aquell moment ja em vaig enamorar, li vaig demanar per ballar i ens ho passavem tan bé ballant junts que no vam canviar de parella en tot el que quedava de festa i en acabar, em va regalar l'última rosa del cistell, era vermella com la sang del meu cor que bategava emocionat de rebre un regal tan i tan bonic. Em va explicar que era d'un roser que havia plantat ella i em va explicar la història. Vam decidir fer un esqueix d'aquell roser i el tenim al balcó del castell, ara es tan gran i fa tantes roses, que per la festa en podem regalar una a cada vilatà, ens agrada molt fer-ho. Les persones que reben la rosa, recorden les histories que els van portar a plantar el seu roser i se les expliquen, alguns les han escrit i n'han fet llibres i aprofitem per regalar-nos també alguns llibres. Tot plegat és emotiu i emocionant.

Però ja m'he despistat una altra vegada, us estava explicant la visita del Drac que volia coneixer la festa. És molt eixerit i juganer, a ell li agrada que li diguin Drac, és l'abreviatura de Dragonet, el vaig coneixer una tarda que passejant pel bosc amb el meu cavall blanc, vaig pujar al cim d'una muntanya i vaig seure a comprovar que no faltava la pau per cap racó del reialme, des del cim puc enviar ànims i bons pensaments a tothom que ho necessiti. Se'm va presentar, em va preguntar d'on venia i vam estar parlant una estona, li agrada molt que li expliquin contes i quan li vaig parlar de la nostra festa i el nostre jardí, va dir que faria tots els possibles per venir i ja veig que s'ho ha pogut muntar, em fa molta il·lusió que arribin nous visitants a la nostra festa, senyal que la meva feina de portador de la pau estic fent-la bé, ho mesuro en les festes, que se'n facin moltes, que tothom hi sigui benvingut, que les noticies de celebració corrin, tot són bones senyals.

- Sant Jordi!! Ja sóc aquí! Ballem?

La Princesa acava d'arribar, disculpeu que no continui, tinc moltes ganes de ballar amb ella, però podeu venir avui al poble, ja està tot llest i farem la festa, podreu parlar amb el Drac, us regalarem una rosa i ens podeu explicar les vostres histories. Hem fet menjar per tohom i no faltarà el beure. Els músics fa mesos que assagen.

És bonic que t'expliquin les històries, però també et convidem que vinguis a viure la teva.

Bon Sant Jordi!! Que comenci la festa!!

Marina Castells Quero. Sant Jordi 2015.

NO TINC TEMPS

Us enrecordeu del llibre de Momo, de Michael Ende?

Aquí pots veure la película (1986)

En el llibre es comercia amb el temps que les persones estalvien... però que en realitat serveix per fer el fum dels cigarrets que fumen els Homes Grisos, que són els que es queden amb el temps que la gent estalvia... La gent per estalviar temps ja no en té per passar bones estones, ja no xerren entre ells i no resolen els seus conflictes, els nens no juguen i la por en forma de mal humor es va instal·lant al poble... La por a perdre el temps.

Novel·la de fantasia infantil? o caricatura futurista? Segurament quan el 1973 e senyor Ende va escriure el llibre, ja sentia que això estava passant al seu voltant, ja li devia semblar preocupant i ha anat a més.

Quedar amb els amics sempre es qüestió de treure l'agenda i mirar "si tenim temps"

Dalí també va tenir la seva particular manera de plasmar el temps

La resposta sovint és no tinc temps.

Realment és un tema que procuro cuidar i dedicar-li temps. Dedico temps a alliberar el meu temps, perquè entro en la roda, no me n'adono i ja el tinc ocupat. Això em passa. M'acabo comprometent amb coses que en realitat només ocupen temps i m'aporten poc, o res, realment important. Aquí és on vaig haver de fer una altra parada i dedicar-li temps:

Què és realment important?

Jo vinc de l'educació en valors. Els valors em van ser imposats, paradigmes que es compleixen sense sentit, estan molt ben justificats, molt ben raonats, pero no tenen sentit ja que el sentit (de sentiment) li he de donar jo a cada moment. Revisar a cada moment la meva escala de valors i aprendre a cambiar bo/dolent per útil/no útil. Cada decisió és una oportunitat de sortir del paradigma, mirar endins, no pensar, sentir. El cor també té neurones, i un bon grapat, així que pensar amb el cor no és cap paradoxa. En el cap tenim els paradigmes instal·lats, però les possibilitats són moltes més i també és capaç de sortir del paradigma si li permeto, en el cor hi tenim les emocions. El cor sap on hem d'anar i el cap sap com arribar-hi.

Si se on vull anar, si detecto què em resulta útil en aquest moment, llavors, allibero el meu temps de tot allò que només forma part del paradigma. Quan allibero el temps hi ha temps per tot, tot és possible i tot pot succeir.

Vivim en el camp de totes les possibilitats on el temps no existeix. És impossible que no tingui temps, igual que és impossible que en tingui. Cadascú viu la seva realitat.

CAMÍ A L'INCONSCIENT

Aquest mes de gener he començat la meva formació en BioNeuroEmoció i he aprés a acompanyar els camins a l'inconscient i jo també n'he experimentat. Quan tinc un conflicte, un problema, un entrebanc, hi ha una emoció que em manté anclada a aquell moment, potser de manera conscient ni ho recordo, pero l'inconscient ho recorda tot, tenint en compte que és el 97%, moltes de les coses que formen part de l'escenari on vaig viure l'emoció, poden fer que jo la torni a reviure inconscientment, potser l'olor a flors del lloc on estava o també el tacte d'una peça de roba, potser la sensació del vent fred o que era una data important, qualsevol detall es queda gravat i em podrà fer reviure l'emoció a la que estic anclada i patir-ne les conseqüències.

La llum de l'inconscient ens il·lumina, però sovint no sabem entendre allò que aquesta llum ens fa veure.

Quan això passa, quan de manera inconscient una situació em fa reviure una emoció del passat, és possible que, com que no ho recordo, no pugui veure la conexió entre el que experimento ara i el que em va passar fa temps. Potser ara sento pena i no se perquè o em fa mal una part del cos sense haver-me donat cap cop, també pot passar que em sento molt cansada o tinc ganes de marxar del lloc on estic... però no se perquè. Notaré potser, que hi ha una "energia", i no podré donar-li cap més explicació.

En bioneuroemoció, tot just començada la formació, aprenem a acompanyar a les persones a fer el camí a l'inconscient, per arribar a l'emoció que encara tinc oculta, per reviure-la i poder, en el moment present, aportar recursos o senzillament prendre consciència del que vaig viure, quan això passa puc cambiar l'emoció d'aquell fet viscut temps enrera, llavors puc tornar al present amb la certesa que aquella situació dolorosa del passat ha deixat de ser-ho.

Si vols que t'acompanyi en un camí a l'inconscient per solucionar algun conflicte del passat, posa't en contacte amb mi omplint el formulari que hi ha a la dreta d'aquest blog o directament al meu mail: vivintaraiaqui@gmail.com, i t'enviaré total la informació que necessitis.

FEMINITAT I MASCULINITAT

Sóc dona, em sento dona i estic satisfeta de ser-ho. He crecut en una societat on la feminitat s'associa a debilitat, a plorera, a feines a la llar, a dependència, a histèria... el nostre llenguatge està ple d'exemples; la masculinitat s'associa a força, a contenció de les emocions, a feines de poder, a independència, a control... també tenim molts exemples en el llenguatge quotidià.

Però jo no em crec aquests conceptes que tenim en l'imaginari, com a rols que haguem de seguir les dones o els homes. No me'ls he cregut mai, o potser sí... De petita confonia la meva necessitat i plaer en els esports físics on s'havia de fer servir la força amb voler ser un nen. Ara ja se que no volia ser un nen, que era una nena que disfrutava corrent, pujant els arbres, jugant a barallar-se, com a joc de contacte, de força i d'estratègia no de violència, com fer-se pessigolles, guerres de coixins, fer la muntanya, guerres d'aigua... i en aquests jocs normalment m'he trobat envoltada de molts homes motivats i menys dones, i què? Evidentment amb 8 anys no ho veia tan clar.

Avui ja sé que hi havia moltes nenes reprimides al meu voltant, jo també em vaig reprimir moltes vegades, i molts nens esforçats.

Penso que tot i tenir molt clar que és feminitat i que és masculinitat no veig que aquestes característiques hàgin de ser exclusives d'homes o de dones. Entenc feminitat i masculinitat com a dos pols que coexisteixen, existeix la força i la feblesa i tots dos es poden trovar en la mateixa persona, sigui dona o home, depenent del moment i les circumstàncies. Reconec la meva força i la meva feblesa, integro les dues, però no em defineixo per cap d'elles, jo sóc un ésser complert i no em vull identificar amb cap etiqueta.

Agraeixo la feina de les nostres àvies feministes, en aquell moment potser va ser necessari combatre el masclisme amb el feminisme, a vegades es pot controlar un foc amb més foc, però si segueixes avivant el foc, al final pots provocar un incendi de dimensions espectacular. El feminisme va tenir el seu lloc i el seu moment, però en el meu entorn ja no té sentit. Està clar que hi ha focs del passat que encara cremen i entenc que hi hagi rebrots de feminisme, però en el meu voltant immediat no ho veig necessari i n'estic molt agraïda.

Amb tot això vull agrair als homes el seu nou paper en la societat, com a companys, nous homes que caminen al nostre costat, ni per davant, ni per darrera. Biològicament tenim rols diferents i això ens enriqueix i ens complementa. Gràcies a tots els que esteu fent el viatge amb nosaltres, sent autèntics i coherents amb les vostres necessitats i emocions i respectant la nostra força i determinació.

IOGA, FAIG L'ARBRE I ARRELO

Miro aquesta imatge:

M'agrada fer alguns exercicis de ioga pel matí. Amb l'arbre tinc problemes. De fet, amb totes les figures d'equilibri amb una cama tinc problemes. La culpa és del meu peu amb el turmell estret i el pont molt gran, tota l'estona faig un balanceig tremolós de costat a costat fent gairebé impossible aguantar la figura uns segons. Acabo de fer servir el llenguatge reactiu, i això no em serveix per a res més que per a estar emprenyada... això és el que he pensat mentre em trontollava l'asana.

M'he posat dreta, ben dreta, amb tots dos peus descalços directament sobre el terra de pedra, he notat bé la forma del meu peu, he aixecat a poc a poc una cama portant la respiració i tota la meva atenció al peu que quedava sobre la superfície plana  i... ufffff! el peu volia desenganxar-se del terra, com si ja que havia aixecat una cama l'altra volgués sortir volant al darrera... el meu horòscop diu que sóc aire, i reconec que tinc una tendència cada cop més conscient a voler sortir volant quan tot trontolla, comportar-me com l'aire davant les dificultats: ser invisible i poder fugir amb lleugeresa per qualsevol escletxa.

Però he tornat al menjador de casa, on el meu peu en comptes de voler quedar-se al terra per donar-me estabilitat vol sortir volant quan aixeco l'altre. Llavors m'he dit: Marina, tu vols fer l'arbre, si una cosa segur que tinc clara dels arbres, tot i que la bòtànica va resultar no ser el meu fort quan estudiava, és que els arbres tenen arrels i això els permet, no només extreure l'aigua i els nutrients del sòl, sinó poder-se mantenir ben ferms sobre el lloc on han crescut, malgrat vents i tempestes.

En el dibuix no es veuen les arrels, de fet, normalment no veiem les arrels dels arbres, però sabem que hi són i també sabem que quan les veiem, probablement a aquell arbre li quedin dies comptats, no ha pogut resistir a una ventada, un aiguat o un allau. De fet, diuen que un arbre té les arrels tan extenses com la capçada i d'això se'n valen els cuidadors de bonsais per aconseguir unes miniatures tan excepcionals.

Penso que tot i no veure les meves arrels, també les tinc, no estic molt acostumada a arrelar, però hi són. Torno a posar-me dreta amb els dos peus ben plans sobre el terra i respiro les meves arrels, surten de la planta dels meus peus que ara sí que estan ben plantats, i suaument comencen a estendre's, segueixo respirant i sentitnt com les arrels em mantenen ben enganxada al terra. Trasllado totes les meves arrels a un sol peu, l'altre l'aixeco només una miqueta per sentir bé com n'estic d'arrellada, ara sí, inspiro i col·loco la resta del meu cos en la postura de l'arbre. Aixeco les meves branques ben amunt i respiro. Tot comença a trontollar de nou, per un moment les meves arrels han tornat a desapareixer. El ioga em fa pensar en la meva vida i ara vull arrelar, em costa perquè no ho he aconseguit encara, és una sensació que encara desconec. Em planto amb tots dos peus a terra, respiro de nou les meves arrels, i repeteixo l'operació anterior. Ara he pogut col·locar-me millor, però he tornat a caure, tot i que les tremolors del meu turmell semblaven més dèbils. Torno a començar i ho faig amb l'altre peu, també caic, però no tan aviat com les altres vegades.

Potser no estic gaire familiaritzada amb la idea, sensació d'arrelar i per això em costa, tot i que ja he vist que puc fer-ho, encara que hagi sigut per uns instants, però el que sí que se'm dóna molt bé és la perseverància, quan se que una cosa puc fer-la i vull fer-la, tan és els obstacles i les dificultats que se'm posin pel camí. Hi ha una frase d'aquestes que es poden llegir en mols llocs que diu: "Allò que és impossible només triga una mica més" i el que no és cert d'aquesta frase es que hagi de trigar, però si ha de ser així, hauré de perseverar.

Els meus dos pols apareixen en la dicotomia voler/no voler. Quan vull sóc ferma, poderosa, perseverant i valenta i sembla que res pugui fer-me enrera. Quan no vull sóc volàtil, covarda i esmunyidissa, em puc fer invisible i desaparèixer per qualsevol racó. Tots tenim les nostres contradiccions, les nostres polaritats i observar-les i ser-ne conscient em permeten uttilitzar-les com a eines de la vida.

Si sóc volàtil, puc arrelar.
Si em sento clavat, aprendré a volar.

SABÓ ARTESANAL FET A CASA

Avui faig sabó a casa, amb oli d'oliva usat.

La màgia consisteix en que la saponificació dels greixos (oli) amb hidròxid sòdic (sosa càustica) fa que químicament el resultat no sigui ni un greix, per això el meu sabó es no es comportarà com un oli en cap cas ni farà cap de les olors del que hi vaig cuinar, ni serà la corrosiva i irritant sosa, el resultat és un tercer producte, s'ha transformat en una cosa nova: sabó, que té la capacitat de dissoldre greixos, per tant, netejar. I tant em servirà per a temes domèstics com d'higiene personal. 

Fent servir aquest tipus de sabó redueixo la quantitat de residus abocats per l'aigüera ja que els sabons comercials porten molts d'additius i estan pensats per a que els consumim en grans quantitats. És important que anem pensant en la petjada ecològica que volem deixar en el nostre pas pel Planeta

La meva recepta és aquesta:

Primer mesuro l'oli del que disposo i a partir d'aquí calculo l'aigua i la sosa cáustica que he de ficar amb les seguënts fórmules:

gr d'aigua que necessito = gr d'oli d'oliva que tinc / 2,95 >>> en el cas de l'aigua millor passar-me de llarg perquè la que sobri em quedarà com a residu sense afectar al meu sabó, mai faré curt d'aigua!

gr de sosa que necessito = gr doli d'oliva x 0,142 >>> si vull fer servir un altre tipus d'oli, com girasol, coco, ametlles... hauré de buscar quin numero hi va en el lloc del 0,142, ja que cada tipus d'oli necessita una fórmula diferent.

Un exemple:
- 1kg (1000gr) d'oli d'oliva usat
- 338 gr d'aigua (millor 340 o 350 gr)
- 142 gr de sosa càustica

Segon, amb molt de compte i millor si pot ser a l'exterior protegida amb guants i ulleres de seguretat, afegeixo la sosa a l'aigua i remeno suaument. Això provoca una reacció molt ràpida que emet molta calor i pot cremar-nos. Ho deixo refredar fins que agafi una temperatura entre 40º-60ºC

Mentrestant escalfo l'oli fins que arribi també a la temperatura entre 40º-60ºC

És important que abans de mesclar la barreja d'aigua i sosa amb l'oli tots dos tinguin una temperatura el més semblant possible entre 40º-60ºC. Aniré afegint l'aigua a l'oli sense deixar de remenar i remenar amb cullera de fusta o plàstic fins que vegi que la barreja agafa una consistència cremosa i homogènia. Si veig que no s'homogeinitza puc fer servir la "minipimer" per a donar-li el toc final.

L'oli ja està a uns 60º i estic esperant que l'aigua amb sosa es refredi. Ja tinc preparades les essències i el motllo de vidre amb una tela per a desenmotllar-ho més fàcilment

En aquest moment puc afegir olis essencials per a aromatitzar el meu sabó: jo poso unes 20-30 gotes per cada litre d'oli emprat i remeno suaument.

Tot i que desconec la formula exacta, el "Sabó de Marsella" crec que ha de ser una combinació entre musk, espígol i rosa, jo ho faig a ull, millor dit "a nas".

Els motllos he de tenir molt en compte que no poden ser metàl·lics ja que la sosa els corroeix i em quedaría sense motllo i el sabó fet malbé, puc fer servir motlles de fusta, plàstic, silicona o vidre, sempre millor folrats amb una tela de cotó o amb un paper de film per a fer més senzill el desenmoltllat.

Un cop el sabó abocat al motllo el deixaré refredar. Segons la temperatura ambient ja el podré tallar un un parell de dies, puc fer servir motlles de galetes si vull donar-li formes divertides.

És important que no faci servir els sabons fins passats uns 30 o 40 dies per a assegurar-me que no hi ha ni una resta de sosa que podria ser irritant per a la pell

Una altra cosa a tenir en compte és que la temperatura i humitat ambiental afectaran també a la manera com el sabó solidifica, si vull un sabó ben ferm més val que ho faci un dia fresc i amb poca humitat a l'aire i evitar al màxim els dies de calor i xafogor de l'estiu. Potse avui no és el dia ideal, però confio que amb la fresqueta de la nit em quedarà un sabó ben sòlid.

VOLS QUE FACI UN TALLER DE FER SABÓ?

Omple el formulari que hi ha a la dreta i sobretot explica'm que és el que vols i deixa'm alguna dada per a poder contactar amb tu (mail, telèfon) i ho organitzem.

HAS DE FER REGAL D'EMPRESA, RECORDS DE CASAMENT, COMUNIÓ O ALGÚN ALTRE ESDEVENIMENT?

Si penses en oferir a les teves persones estimades un obsequi d'utilitat, fet a mà, amb productes de qualitat i naturals, aquesta és una bona proposta.
Aquests sabons els faig amb oli d'oliva extra verge sense usar, macerant l'oli en herbes mediterrànies i aromatitzats amb essències naturals, fetes per artesans de la zona i poden portar o no flors de la planta natural. Algunes opcions són espígol, farigola i romaní.
Escriu-me omplint el formulari de la dreta, explica'm el que vols i deixa'm un mail o telèfon per a que em posi en contacte amb tu.
Aquí et deixo algunes propostes, quina t'agrada més?