FEMINITAT I MASCULINITAT

Sóc dona, em sento dona i estic satisfeta de ser-ho. He crecut en una societat on la feminitat s'associa a debilitat, a plorera, a feines a la llar, a dependència, a histèria... el nostre llenguatge està ple d'exemples; la masculinitat s'associa a força, a contenció de les emocions, a feines de poder, a independència, a control... també tenim molts exemples en el llenguatge quotidià.

Però jo no em crec aquests conceptes que tenim en l'imaginari, com a rols que haguem de seguir les dones o els homes. No me'ls he cregut mai, o potser sí... De petita confonia la meva necessitat i plaer en els esports físics on s'havia de fer servir la força amb voler ser un nen. Ara ja se que no volia ser un nen, que era una nena que disfrutava corrent, pujant els arbres, jugant a barallar-se, com a joc de contacte, de força i d'estratègia no de violència, com fer-se pessigolles, guerres de coixins, fer la muntanya, guerres d'aigua... i en aquests jocs normalment m'he trobat envoltada de molts homes motivats i menys dones, i què? Evidentment amb 8 anys no ho veia tan clar.

Avui ja sé que hi havia moltes nenes reprimides al meu voltant, jo també em vaig reprimir moltes vegades, i molts nens esforçats.

Penso que tot i tenir molt clar que és feminitat i que és masculinitat no veig que aquestes característiques hàgin de ser exclusives d'homes o de dones. Entenc feminitat i masculinitat com a dos pols que coexisteixen, existeix la força i la feblesa i tots dos es poden trovar en la mateixa persona, sigui dona o home, depenent del moment i les circumstàncies. Reconec la meva força i la meva feblesa, integro les dues, però no em defineixo per cap d'elles, jo sóc un ésser complert i no em vull identificar amb cap etiqueta.

Agraeixo la feina de les nostres àvies feministes, en aquell moment potser va ser necessari combatre el masclisme amb el feminisme, a vegades es pot controlar un foc amb més foc, però si segueixes avivant el foc, al final pots provocar un incendi de dimensions espectacular. El feminisme va tenir el seu lloc i el seu moment, però en el meu entorn ja no té sentit. Està clar que hi ha focs del passat que encara cremen i entenc que hi hagi rebrots de feminisme, però en el meu voltant immediat no ho veig necessari i n'estic molt agraïda.

Amb tot això vull agrair als homes el seu nou paper en la societat, com a companys, nous homes que caminen al nostre costat, ni per davant, ni per darrera. Biològicament tenim rols diferents i això ens enriqueix i ens complementa. Gràcies a tots els que esteu fent el viatge amb nosaltres, sent autèntics i coherents amb les vostres necessitats i emocions i respectant la nostra força i determinació.

IOGA, FAIG L'ARBRE I ARRELO

Miro aquesta imatge:

M'agrada fer alguns exercicis de ioga pel matí. Amb l'arbre tinc problemes. De fet, amb totes les figures d'equilibri amb una cama tinc problemes. La culpa és del meu peu amb el turmell estret i el pont molt gran, tota l'estona faig un balanceig tremolós de costat a costat fent gairebé impossible aguantar la figura uns segons. Acabo de fer servir el llenguatge reactiu, i això no em serveix per a res més que per a estar emprenyada... això és el que he pensat mentre em trontollava l'asana.

M'he posat dreta, ben dreta, amb tots dos peus descalços directament sobre el terra de pedra, he notat bé la forma del meu peu, he aixecat a poc a poc una cama portant la respiració i tota la meva atenció al peu que quedava sobre la superfície plana  i... ufffff! el peu volia desenganxar-se del terra, com si ja que havia aixecat una cama l'altra volgués sortir volant al darrera... el meu horòscop diu que sóc aire, i reconec que tinc una tendència cada cop més conscient a voler sortir volant quan tot trontolla, comportar-me com l'aire davant les dificultats: ser invisible i poder fugir amb lleugeresa per qualsevol escletxa.

Però he tornat al menjador de casa, on el meu peu en comptes de voler quedar-se al terra per donar-me estabilitat vol sortir volant quan aixeco l'altre. Llavors m'he dit: Marina, tu vols fer l'arbre, si una cosa segur que tinc clara dels arbres, tot i que la bòtànica va resultar no ser el meu fort quan estudiava, és que els arbres tenen arrels i això els permet, no només extreure l'aigua i els nutrients del sòl, sinó poder-se mantenir ben ferms sobre el lloc on han crescut, malgrat vents i tempestes.

En el dibuix no es veuen les arrels, de fet, normalment no veiem les arrels dels arbres, però sabem que hi són i també sabem que quan les veiem, probablement a aquell arbre li quedin dies comptats, no ha pogut resistir a una ventada, un aiguat o un allau. De fet, diuen que un arbre té les arrels tan extenses com la capçada i d'això se'n valen els cuidadors de bonsais per aconseguir unes miniatures tan excepcionals.

Penso que tot i no veure les meves arrels, també les tinc, no estic molt acostumada a arrelar, però hi són. Torno a posar-me dreta amb els dos peus ben plans sobre el terra i respiro les meves arrels, surten de la planta dels meus peus que ara sí que estan ben plantats, i suaument comencen a estendre's, segueixo respirant i sentitnt com les arrels em mantenen ben enganxada al terra. Trasllado totes les meves arrels a un sol peu, l'altre l'aixeco només una miqueta per sentir bé com n'estic d'arrellada, ara sí, inspiro i col·loco la resta del meu cos en la postura de l'arbre. Aixeco les meves branques ben amunt i respiro. Tot comença a trontollar de nou, per un moment les meves arrels han tornat a desapareixer. El ioga em fa pensar en la meva vida i ara vull arrelar, em costa perquè no ho he aconseguit encara, és una sensació que encara desconec. Em planto amb tots dos peus a terra, respiro de nou les meves arrels, i repeteixo l'operació anterior. Ara he pogut col·locar-me millor, però he tornat a caure, tot i que les tremolors del meu turmell semblaven més dèbils. Torno a començar i ho faig amb l'altre peu, també caic, però no tan aviat com les altres vegades.

Potser no estic gaire familiaritzada amb la idea, sensació d'arrelar i per això em costa, tot i que ja he vist que puc fer-ho, encara que hagi sigut per uns instants, però el que sí que se'm dóna molt bé és la perseverància, quan se que una cosa puc fer-la i vull fer-la, tan és els obstacles i les dificultats que se'm posin pel camí. Hi ha una frase d'aquestes que es poden llegir en mols llocs que diu: "Allò que és impossible només triga una mica més" i el que no és cert d'aquesta frase es que hagi de trigar, però si ha de ser així, hauré de perseverar.

Els meus dos pols apareixen en la dicotomia voler/no voler. Quan vull sóc ferma, poderosa, perseverant i valenta i sembla que res pugui fer-me enrera. Quan no vull sóc volàtil, covarda i esmunyidissa, em puc fer invisible i desaparèixer per qualsevol racó. Tots tenim les nostres contradiccions, les nostres polaritats i observar-les i ser-ne conscient em permeten uttilitzar-les com a eines de la vida.

Si sóc volàtil, puc arrelar.
Si em sento clavat, aprendré a volar.