CAMÍ A L'INCONSCIENT

Aquest mes de gener he començat la meva formació en BioNeuroEmoció i he aprés a acompanyar els camins a l'inconscient i jo també n'he experimentat. Quan tinc un conflicte, un problema, un entrebanc, hi ha una emoció que em manté anclada a aquell moment, potser de manera conscient ni ho recordo, pero l'inconscient ho recorda tot, tenint en compte que és el 97%, moltes de les coses que formen part de l'escenari on vaig viure l'emoció, poden fer que jo la torni a reviure inconscientment, potser l'olor a flors del lloc on estava o també el tacte d'una peça de roba, potser la sensació del vent fred o que era una data important, qualsevol detall es queda gravat i em podrà fer reviure l'emoció a la que estic anclada i patir-ne les conseqüències.

La llum de l'inconscient ens il·lumina, però sovint no sabem entendre allò que aquesta llum ens fa veure.

Quan això passa, quan de manera inconscient una situació em fa reviure una emoció del passat, és possible que, com que no ho recordo, no pugui veure la conexió entre el que experimento ara i el que em va passar fa temps. Potser ara sento pena i no se perquè o em fa mal una part del cos sense haver-me donat cap cop, també pot passar que em sento molt cansada o tinc ganes de marxar del lloc on estic... però no se perquè. Notaré potser, que hi ha una "energia", i no podré donar-li cap més explicació.

En bioneuroemoció, tot just començada la formació, aprenem a acompanyar a les persones a fer el camí a l'inconscient, per arribar a l'emoció que encara tinc oculta, per reviure-la i poder, en el moment present, aportar recursos o senzillament prendre consciència del que vaig viure, quan això passa puc cambiar l'emoció d'aquell fet viscut temps enrera, llavors puc tornar al present amb la certesa que aquella situació dolorosa del passat ha deixat de ser-ho.

Si vols que t'acompanyi en un camí a l'inconscient per solucionar algun conflicte del passat, posa't en contacte amb mi omplint el formulari que hi ha a la dreta d'aquest blog o directament al meu mail: vivintaraiaqui@gmail.com, i t'enviaré total la informació que necessitis.

FEMINITAT I MASCULINITAT

Sóc dona, em sento dona i estic satisfeta de ser-ho. He crecut en una societat on la feminitat s'associa a debilitat, a plorera, a feines a la llar, a dependència, a histèria... el nostre llenguatge està ple d'exemples; la masculinitat s'associa a força, a contenció de les emocions, a feines de poder, a independència, a control... també tenim molts exemples en el llenguatge quotidià.

Però jo no em crec aquests conceptes que tenim en l'imaginari, com a rols que haguem de seguir les dones o els homes. No me'ls he cregut mai, o potser sí... De petita confonia la meva necessitat i plaer en els esports físics on s'havia de fer servir la força amb voler ser un nen. Ara ja se que no volia ser un nen, que era una nena que disfrutava corrent, pujant els arbres, jugant a barallar-se, com a joc de contacte, de força i d'estratègia no de violència, com fer-se pessigolles, guerres de coixins, fer la muntanya, guerres d'aigua... i en aquests jocs normalment m'he trobat envoltada de molts homes motivats i menys dones, i què? Evidentment amb 8 anys no ho veia tan clar.

Avui ja sé que hi havia moltes nenes reprimides al meu voltant, jo també em vaig reprimir moltes vegades, i molts nens esforçats.

Penso que tot i tenir molt clar que és feminitat i que és masculinitat no veig que aquestes característiques hàgin de ser exclusives d'homes o de dones. Entenc feminitat i masculinitat com a dos pols que coexisteixen, existeix la força i la feblesa i tots dos es poden trovar en la mateixa persona, sigui dona o home, depenent del moment i les circumstàncies. Reconec la meva força i la meva feblesa, integro les dues, però no em defineixo per cap d'elles, jo sóc un ésser complert i no em vull identificar amb cap etiqueta.

Agraeixo la feina de les nostres àvies feministes, en aquell moment potser va ser necessari combatre el masclisme amb el feminisme, a vegades es pot controlar un foc amb més foc, però si segueixes avivant el foc, al final pots provocar un incendi de dimensions espectacular. El feminisme va tenir el seu lloc i el seu moment, però en el meu entorn ja no té sentit. Està clar que hi ha focs del passat que encara cremen i entenc que hi hagi rebrots de feminisme, però en el meu voltant immediat no ho veig necessari i n'estic molt agraïda.

Amb tot això vull agrair als homes el seu nou paper en la societat, com a companys, nous homes que caminen al nostre costat, ni per davant, ni per darrera. Biològicament tenim rols diferents i això ens enriqueix i ens complementa. Gràcies a tots els que esteu fent el viatge amb nosaltres, sent autèntics i coherents amb les vostres necessitats i emocions i respectant la nostra força i determinació.