M'agrada fer alguns exercicis de ioga pel matí. Amb l'arbre tinc problemes. De fet, amb totes les figures d'equilibri amb una cama tinc problemes. La culpa és del meu peu amb el turmell estret i el pont molt gran, tota l'estona faig un balanceig tremolós de costat a costat fent gairebé impossible aguantar la figura uns segons. Acabo de fer servir el llenguatge reactiu, i això no em serveix per a res més que per a estar emprenyada... això és el que he pensat mentre em trontollava l'asana.
M'he posat dreta, ben dreta, amb tots dos peus descalços directament sobre el terra de pedra, he notat bé la forma del meu peu, he aixecat a poc a poc una cama portant la respiració i tota la meva atenció al peu que quedava sobre la superfície plana i... ufffff! el peu volia desenganxar-se del terra, com si ja que havia aixecat una cama l'altra volgués sortir volant al darrera... el meu horòscop diu que sóc aire, i reconec que tinc una tendència cada cop més conscient a voler sortir volant quan tot trontolla, comportar-me com l'aire davant les dificultats: ser invisible i poder fugir amb lleugeresa per qualsevol escletxa.
Però he tornat al menjador de casa, on el meu peu en comptes de voler quedar-se al terra per donar-me estabilitat vol sortir volant quan aixeco l'altre. Llavors m'he dit: Marina, tu vols fer l'arbre, si una cosa segur que tinc clara dels arbres, tot i que la bòtànica va resultar no ser el meu fort quan estudiava, és que els arbres tenen arrels i això els permet, no només extreure l'aigua i els nutrients del sòl, sinó poder-se mantenir ben ferms sobre el lloc on han crescut, malgrat vents i tempestes.
En el dibuix no es veuen les arrels, de fet, normalment no veiem les arrels dels arbres, però sabem que hi són i també sabem que quan les veiem, probablement a aquell arbre li quedin dies comptats, no ha pogut resistir a una ventada, un aiguat o un allau. De fet, diuen que un arbre té les arrels tan extenses com la capçada i d'això se'n valen els cuidadors de bonsais per aconseguir unes miniatures tan excepcionals.
Penso que tot i no veure les meves arrels, també les tinc, no estic molt acostumada a arrelar, però hi són. Torno a posar-me dreta amb els dos peus ben plans sobre el terra i respiro les meves arrels, surten de la planta dels meus peus que ara sí que estan ben plantats, i suaument comencen a estendre's, segueixo respirant i sentitnt com les arrels em mantenen ben enganxada al terra. Trasllado totes les meves arrels a un sol peu, l'altre l'aixeco només una miqueta per sentir bé com n'estic d'arrellada, ara sí, inspiro i col·loco la resta del meu cos en la postura de l'arbre. Aixeco les meves branques ben amunt i respiro. Tot comença a trontollar de nou, per un moment les meves arrels han tornat a desapareixer. El ioga em fa pensar en la meva vida i ara vull arrelar, em costa perquè no ho he aconseguit encara, és una sensació que encara desconec. Em planto amb tots dos peus a terra, respiro de nou les meves arrels, i repeteixo l'operació anterior. Ara he pogut col·locar-me millor, però he tornat a caure, tot i que les tremolors del meu turmell semblaven més dèbils. Torno a començar i ho faig amb l'altre peu, també caic, però no tan aviat com les altres vegades.
Potser no estic gaire familiaritzada amb la idea, sensació d'arrelar i per això em costa, tot i que ja he vist que puc fer-ho, encara que hagi sigut per uns instants, però el que sí que se'm dóna molt bé és la perseverància, quan se que una cosa puc fer-la i vull fer-la, tan és els obstacles i les dificultats que se'm posin pel camí. Hi ha una frase d'aquestes que es poden llegir en mols llocs que diu: "Allò que és impossible només triga una mica més" i el que no és cert d'aquesta frase es que hagi de trigar, però si ha de ser així, hauré de perseverar.
Els meus dos pols apareixen en la dicotomia voler/no voler. Quan vull sóc ferma, poderosa, perseverant i valenta i sembla que res pugui fer-me enrera. Quan no vull sóc volàtil, covarda i esmunyidissa, em puc fer invisible i desaparèixer per qualsevol racó. Tots tenim les nostres contradiccions, les nostres polaritats i observar-les i ser-ne conscient em permeten uttilitzar-les com a eines de la vida.
Si sóc volàtil, puc arrelar.
Si em sento clavat, aprendré a volar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada